13/8/13

5 COSES DE BARCELONA QUE ENS FLIPEN ALS DE POBLE




Sí, un dels guionistes no és de la city... jo. 
I no sóc un moderno de poble com els que ara corren per ciutat. Sóc de conèixer els veïns, de saludar a desconeguts pel carrer, de pa de pagès, espardenyes i festes major amb l’orquestra MERAVELLA.
Per tal de poder escriure Barcelona nit d’estiu vaig haver de baixar a la civilització. Aquestes són les descobertes fetes mentre em documentava:

1.Barcelona fa olor de mar.

Si ensopegues just aquell moment en el que no et ve olor a fregit, a kebab, a guiri suat i a fum de cotxe, just en aquell instant, oloraràs el mar. No és broma. És agradable. Des del punt més alt del meu poble es veuen les torres Mapfre i un trosset minúscul de Mediterrani però la brisa no ens arriba. L’olor a femta també és agradable, no us penseu pas que us tenim cap mena d’enveja (snif).

2.Els carrers són d’un únic sentit.

Si vas en cotxe és físicament impossible que et creuïs amb un conegut. Com a màxim us trobareu en un semàfor o avançareu plegats però allò que es diu “creuar-se” és inviable. I s’ha de reconèixer que l’invent funciona. Cal avisar però que la Diagonal és la gran presa de pèl de la ciutat: “Què bé! Una carretera que travessa Barcelona en diagonal! Agafem-la, anirem molt ràpid!”... Mentida. Diagonal és mort. Els semàfors no estan coordinats. Alabat sigui el carrer Aragó, carrer ultrasònic.

3.L’Apolo (així, sense ela geminada ni res, a la babalà).

El famosa Sala Apolo és realment tan modernilla que fa ràbia... però ho peta. Ho peta molt. I sí, els de poble també fem servir l’expressió “petar-ho”, el verb ha arribat a les muntanyes.
I afegeixo menció especial pel Pepe2, bar del davant de l’Apolo amb nom “castizo” però propietat dels paquistanís més catxondos de la ciutat. No us perdeu el videoclip d’Aliment protagonitzat pel cambrer il·lustre que ens roba el cor a cada festa: 


4.Barcelona fa baixada.

Entre camps i muntanyes hi ha els camins que els pixapins segueixen quan van “d’excursió a la natura” i els camins reals, els que prenem nosaltres, els que determinen els nostres moviments. L’equivalent barceloní d’aquests camins reals és qualsevol carrer horitzontal de la ciutat. Els de Barcelona saben que han de fer amics ubicats en un mateix pla. Pots tenir una novia a Meridiana i tu viure gairebé al Prat però no se t’acudeixi lligar-te a algú del Born si vius a Gràcia. Llei de subsistència: Tot el que baixa ha de pujar i pujar és la mort.*

*Sí, pujar muntanyes és fàcil (hi ha arbres, oxigen...) però pujar el Passeig de Gràcia es otro tema.

5.Els barcelonins es comuniquen utilitzant frases que van més enllà del “cafort” i el “camacu”.

Al poble ja vaig sentir rumors de que això era així però ara ho constato, fan servir frases amb subjecte, verb i predicat. Diria més: els pixapins són humans. Tenen sentiments, ploren, riuen, s’enamoren i totes aquestes coses que fem els de poble. Im-presionante. A més a més he descobert que a altres parts del món també passa el mateix. Deu ser per això que “Barcelona nit d’estiu” és, al cap i a la fi, una pel·li universal... a Barcelona.

Eduard Sola (@sola_eduard)
Guions i p@stureig des de Santa Eulàlia de Ronçana.

PD: Venc vedells a bon preu. Feu-m’ho saber si n’heu de menester.
PD2: És broma... Venc xais.

No hay comentarios:

Publicar un comentario